Aquest any s'ha acabat, dono per resolta l'etapa d'aquesta terra esteril , que només provoca sed en mi... espero que hagis estat el primer i últim home de la meva vida en fer-me mal... Sense tu, seré més lliure, passejaré la meva vida molt més tranquil·la... si algun dia torna a haver-hi un home... haurà d'estar per sota de l'altura de la meva cintura.
Quan vaig triar entre tu i ell sabia que mai desapareixeries del tot, però també sabia que tu no em faries feliç... M'agraden els homes amb ambició com tu però per a què, tu i jo mai haguéssim estat feliços... Anys més tard et veig i segueixes tenint aquesta obsessió pel luxe que et perd, només saps multiplicar sense mirar als costats, no hagués estat feliç, jo no sé ser el repòs del guerrer, jo sóc la guerra. Potser estàvem fets l'un per a l'altre, potser, però era un risc massa alt, potser he estat la mare d'aquests fills que tant desitges dels quals només has pogut tenir-ne un. No sé adoptar aquest paper de fidel esposa i... potser abans, però ja no.
Ja no sóc la nena que et sorprenia entre els llençols, que busques de vegades per a recordar-te que existeixes, que algú et va voler més enllà de la façana que abrillantes a cop de talonari... una nena de disset anys que ja no hi és, que tu recordes però que ja no goses tenir... m'agradaves, m'agrades i m'agradaràs tota la vida i et perdonaré tot el que no m'has dit... et perdonaré no haver lluitat... de totes maneres vaig fer una elecció que a pesar de no fer-me feliç era la més correcta... una vida en pau encara que amb el teu fantasma rondant-me el cap, vam ser, he estat, no serem. fi del 2007, fi a dotze anys de records, entre els teus llençols, entre els teus dits... ara si que estàs sol, ja ningú pensarà en tu, ningú et desitjarà com jo ho vaig fer tots aquests anys... gaudeix els teus privilegis en la més absoluta de les solituds, mentre recordes allò que jo no recordo haver-te dit en l'ascensor... puja a aquesta harley, a la teva nena i beu el vent de la solitud... vaig estar en el teu llit, en els teus pensaments però durant anys lluny... puja al porxo i gaudeix solament,... estarem sols sempre per covardia, per egoisme, per orgull... renuncio a tu, com el qual renúncia a l'aventura per una vida còmoda, amb aquest regust amarg però és el correcte, no hi ha més camí, només abismes en els quals ja vaig caure...no ets el que vull encara que hagis estat el que més he desitjat, no ets gens bo encara que mai m'hagis fet mal, vas anar el primer encara que hi hagués altres abans... tu vas iniciar i marques avui la fi de la nena bona.
Potser torni arecordar-me de tu però sé que només serà per a refugiar-me en el teu record, com ara potser, encara que avui és un dia especial, cap d'any i amb ell la teva mort en vida en aquest ànima meva.

(... un somriure amb final feliç.)