Tinc la mania que quan m'agrada una vegada, m'agrada per a sempre, mania, vici o virtut? No ho sé per això sóc de principi a fí, coherent amb els homes de la meva vida... A tots els dec un moment, en tots m'he deixat la pell però mai les llàgrimes, i això és bo, no m'han fet mal, no m'han ferit encara que de vegades hagi sentit dolor, això no ha estat suficient per a fer-me renegar de quant vaig viure al costat d'ells, per ells...

Penso que la vida està per a fer amics, per a fer feliç als altres encara que de vegades ells no corresponguin... no tinc molts amics, alguns, i no sé si són bons perquè mai he hagut de posar-los a prova,... sempre li temo al lliurament, temo patir i de mi queda la superfície, sempre alegre, o alguna cosa agressiva i borda, ...

De totes maneres ningú espera molt de ningú... és millor prendre precaucions... però no sempre és possible, ho admeto, de vegades dol, de vegades no es pot més, no es pot lluitar sempre en contra dels sentiments...

de vegades puc, de vegades no...

(... un somriure amic.)