Fins a l'eternitat, hagués seguit allí fins a l'eternitat.

Veient el terra mullat, les gotes caient, i aquella música confortable en un local sense fum.

Hagués estat allí, pensant que tot queda per fer, i no només això, sinó també que tot és possible. Però al final la naturalesa és sàvia, posa les coses en el seu lloc, i et tira de males maneres de la teva abstracció. I mentre els passos es marquen a les basses, la vida es dissol, l'eufòria es perd i només queda aigua bruta, remoguda, al terra.

I segons avances, sortejant allò que desconeixes, al final sempre, sota una rajola, hi ha la merda que estaves esquivant.

I qui diu que això no és just.

És que la vida no és justa.

Tombada, de cap per amunt, mirant el ja fosc sostre a la llum del no res, se't passen pel cap tots els pensaments que alguna vegada hagis pogut crear.

I t'adónes que ets això, que en realitat l'enemic és dintre, i recordes el moment que t'haguessis quedat desocupada, enganyada, embeguda, fins a l'eternitat, veient a la pluja fer de les seves.

(...un somriure remullat.)