Ja sé que quan una veu una foto, només veu una imatge, un troç de paper, com qualsevol altra, com hi ha centenars de milers en tot el món, és així, objectivament és així, però en realitat quan una mira detingudament, hi ha dues classes de foto:

les que formen part de la teva vida, i les que són només imatges, més o menys belles.

Per això per mi, les fotos que no formen part de la meva vida no tenen interès.

Perquè són simples projeccions bidimensionals de moments amb volum, olors, moviment, so, vent, temperatura i fins i tot estat d'ànim.

No puc, a partir d'una foto, respirar el que se sentia en aquest instant si no ho he sentit jo.

I per això, davant aquesta impossibilitat, les veig com una imatge, un troç de paper, com n' hi ha centenars de milers en tot el món.

No obstant això, hi ha fotos en concret que són tot el contrari.

Ara m'en ve una al cap, amb el seu volum, olor, moviment, so, vent, temperatura, estat d'ànim i fins i tot companyia.

I la miro i no puc dir que sigui una gran foto, però si que era un gran moment.

Així que, el que per a un altre seria una imatge de dubtosa qualitat, per a mi és una foto entranyable. Perquè la miro i sento dintre alguna cosa que sentia llavors, que em feia sentir, puntualment, feliç, i això és una cosa que no passa tots els dies.

L'inconvenient és que no puc mirar-la massa. Perquè si em quedo fixament en ella acabo trobant a faltar tot allò, em pot la malenconia i acabaria agafant-li mania.

I no. No es tracta d'omplir de desaprofitaments el jardí de repòs.

Això seria d'imbècils.

(... un somriure bell.)