No marxo sense abans...
La vida és un joc, és algu que s'aprèn quan observes,
quan t'adónes que cadascun de nosaltres està jugant el seu paper,
quan veus la vida detingudament des de fora.
La noia aquella, el seu gos, el cambrer d'aquell bar, nosaltres mateixos asseguts en aquell lloc mirant com passen els minuts, que sel's emporta qui passa per davant nostre i ens suggereix quelcom una mica.
Cadascú juga a viure, i no es guanya ni es perd, és un veritable joc de rol: l'objectiu és jugar.
Després vaig mirar darrera del vidre i vaig veure uns ulls observant-me com jo ho feia.
I vaig comprendre que la meva identificació de la vida era com un joc en si, part del joc, i em va fer gràcia i vaig somriure.
I aquell rostre em va retornar el somriure, va reprendre el guió de la seva vida i va desaparèixer.
És bonic veure somriure a algú. Estem comprenent el sentit de les coses. No hi ha objectiu. L'objectiu està implícit en el propi joc.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
5 comentarios:
Es poc poètic i molt patètic,volia demanar-te quan tornàs? una setmana?, un mes?,cinc minuts?...
Ara seriosament:
Tro(B/v)arem a faltar el teu SOMRIUR___Eeeee,
diuen que te'n vas lluny d'aqui...
Però el record de la vall on vas viure....
tro(b/v)ador jo si que la tro(b/v)aré a faltar....i tornarà el dia menys pensat!jejeje.Muas Flikis!salutacions,capgrós!
Un mai marxa... en tot cas, s´oblida.
holesss
a mi tb m´ha agraden els jocs
i ara q ja estas aqui...
salut a tots !!!
b.. ja em direu qui sou?
Publicar un comentario