Somreia com una idiota, ho admeto, en un matí plujós i una mica fred. Sota una marquesina, mirant a la gent que passava, paraigua en mà, com si els veiés per primera vegada en la meva vida, assistint a l'espectacle del dia a dia.

Ell arribava amb retard, i va veure el meu somriure d'idiota, que ho admeto, el tenia.

Vam estar donant voltes, prenent alguna canya, a estones rient (jo més, clar, ell riu poc) i dient coses sense sentit i unes altres simplement anormals. Però tot amb molta superficialitat, que és una mica estrany en les meves converses amb ell.

Així que, amb certa curiositat, li vaig preguntar.

- escolta, com és que avui no estem parlant de coses serioses? ell em va mirar mig de costat, va esbossar un mig somriure i mig va balbucejar entre dents.

- perquè amb aquest somriure d'idiota que tens no podries ser mai objectiva, xavala.

Em vaig encongir d’hombros, vaig donar un altre glop a la meva cervesa, i vam seguir parlant de coses insustancials.

No tots els dies han de ser densos.

(...un somriure amb regust a cibada)