Somreia com una idiota, ho admeto, en un matí plujós i una mica fred. Sota una marquesina, mirant a la gent que passava, paraigua en mà, com si els veiés per primera vegada en la meva vida, assistint a l'espectacle del dia a dia.

Ell arribava amb retard, i va veure el meu somriure d'idiota, que ho admeto, el tenia.

Vam estar donant voltes, prenent alguna canya, a estones rient (jo més, clar, ell riu poc) i dient coses sense sentit i unes altres simplement anormals. Però tot amb molta superficialitat, que és una mica estrany en les meves converses amb ell.

Així que, amb certa curiositat, li vaig preguntar.

- escolta, com és que avui no estem parlant de coses serioses? ell em va mirar mig de costat, va esbossar un mig somriure i mig va balbucejar entre dents.

- perquè amb aquest somriure d'idiota que tens no podries ser mai objectiva, xavala.

Em vaig encongir d’hombros, vaig donar un altre glop a la meva cervesa, i vam seguir parlant de coses insustancials.

No tots els dies han de ser densos.

(...un somriure amb regust a cibada)

M'importa poc.

És la meva última adquisició, una frase de tres paraules, un “modus vivendi”, no, més aviat un “modus operandi” o un “modus supervivendi”. No ho sé, mai se'm ha donat bé el llatí (potser perquè, com tantes coses, mai l’he estudiat.)

I així, retornant cap a casa, intentant que la vida es deixi influir pel meu camí i adquireixi la mateixa inclinació, vaig tarareixant alguna cosa que no existeix i, de sobte, m'adono que estic envoltada de coses que no existeixen.
Que semblen reals però no ho són. Perquè rés, ni ningú, és el que sembla. O almenys no el que suposem que és.

I em repeteixo altra vegada, m'importa poc, m'importa poc.

Llavors arribo a casa, fa calor, la nit és agradable, semiprimaveral. Veig gent que somriu. Fins i tot aquella sèrie em sembla entretinguda. Parlo i ric. Res és tan dur com sembla.

En el fons, què collons, fins i tot puc tenir raó!!!

(...un somriure, sense importància)

http://www.sies.tv/premis/premis_videocultural2.htm


flikis... per tu! i pels demés, també!
:-)

Estaria bé que algú m'esperés al final del dia...
Per exemple, Brad Pitt, l'home que més pintallabis ha esborrat del món.
Què bé s'em posaria una paraula amable quan estic trista...
Admetem-ho, els ecrits d'amor que em deixo a mi mateixa no em sorprenen massa (a qualsevol que em veiés sí, però aquest és un altre tema).
Hauria d'existir un servei d'homes guapos que et murmuressin a cau d'orella "recorda que ets immortal" quan estàs deprimida.

(...un somriure "con carmin")

No tinc paraules...

http://www.diariovasco.com/20080414/al-dia-local/piramides-humanas-siete-alturas-20080414.html

Tro(b/v)ador: als xuriguers també els pots anar a veure, peró difícilment hi sigui!
:-)
Dissabte a la rambla de girona, amb marrecs!