Sempre he estat sola en això, ni tan sols la meva família no va entendre la meva decisió. Recordo la brona amb el meu pare quan em va agafar maquillant-me davant el mirall. «Què cony estàs fent?», em va cridar. «Papa, vull ser pallasso», vaig contestar jo amb la cara pintada de blanc i carmí als llavis. «Pallasso? Quina vergonya, hauria preferit que m'haguessis dit que ets, no sé, pelacanyes!», va ser la seva resposta. I em va donar una bufetada dient que cap fill seu seria la riota dels altres.
A partir de llavors vaig haver d'ocultar les meves pallassades, encara que sempre portava a la butxaca un nas de pallasso que em posava quan estava segura que no em veia ningú. «Senyores i senyors, la pallassa Mandolina,» em deia a mi mateixa, i el públic imaginari aplaudia ple d'entusiasme.
Un dia estava amb el meu xicot al llit, xerrant després de fer l'amor, i li vaig confessar el somni de la meva vida. Ell al principi va pensar que estava fent broma, però en adonar-se que no era així es va horroritzar. «Jo no penso ser el xicot d'una pallasso», em va dir, «què pensarà la gent de mi».
«Que estàs amb una artista de veritat», vaig contestar jo. Però no va servir de res, va anar avergonyit a explicar-los els seus pares que la seva xicota era un monstre. Aquell dia es va acabar lo nostre i vaig entendre allò del pallasso trist. Vaig fer llavors l'únic que se'm va ocórrer per aixecar-me l'ànim.
Em vaig posar el nas davant el mirall i vaig assajar diverses ganyotes.